Remeu

Les coses clares. És temps de remar. I més enllà que això pugui semblar una tonteria, un ‘meme’ intern del compte i un recurs recurrent d’aquesta directiva, és temps de remar. I és que el Nàstic no està bé, i si el Nàstic no està bé, nosaltres passem una setmana de gossos.

Quant fa que els tios que vesteixen la nostra samarreta no us donen una alegria contundent? Quant fa que teniu les papallones a l’estómac el dia abans del partit i diueu coses com:

“Avui guanyem! N’estic segur!”

I després “¡PAM!¡EN TU CARA!” Derrota o partit amb una imatge lamentable o bé amb clars símptomes d’estar pels terres al minut 75 sense canvis possibles o que garanteixin que l’equip seguirà compensat i el refresquin. Que ens guanyin l’Sporting i Las Palmas, és comprensible. Que ens robi tres punts del Nou Estadi el Rayo Majadahonda és inacceptable.

Aquesta situació de ràbia i impotència repercuteix en la nostra rutina des del dia després del partit fins al pròxim enfrontament. Estem més tristos i capcots, fem les coses quotidianes però el nostre cervell guarda un raconet per recordar-te la pena que hem fet al partit anterior. La impotència quan veies que a Djetei se li escapaven tots els defensors de l’Sporting o en veure com un àrbitre amb clars símptomes d’embriagusa expulsava injustament a Arzo perquè li havia vingut un ardor des del fetge.

Evitem entrar al twitter i buscar la paraula “Nàstic”, perquè només trobem tweets que parlen de com de dèbils som, i com som els clars candidats al descens. Ens molesta, ens pica i ens enfada, perquè en el fons no volem acceptar la realitat.

Tot això fins arribar al dia de partit, en què tornem a dir:

“Avui guanyem! N’estic segur!”

I el cicle es repeteix. Ser del Nàstic és molt dur, per si no us havieu “coscat”.

“Però Memes… com podem remar? No ens donen motius!”

Molt bona pregunta.

Al final quan parlem de remar ens referim a remar per nosaltres, els propis aficionats. Sempre hem estat remant pel club, i a la plantilla ja li donem els ànims pertinents per missatge privat o anant als entrenaments. Que no estiguem d’acord amb com es fan les coses o que posem en dubte la gestió després d’il·lusionar-nos al principi no significa que no siguem els pringats que cada any paguen 200 euros pel seu carnet per assistir a una mort paulatina jornada a jornada.

Quan la única satisfacció de la jornada és la cervesa que beus després del partit, hi ha alguna cosa que no funciona. Quan després de fer el ridícul davant certs equips, des del club i des de la premsa publiquen allò de “el deute del Nàstic està gairebé eliminat”. Mama por. “Si el rio suena raro, agua podrida lleva”. Un parell d’exemples.

Diari Més – El Nàstic tancarà l’exercici 2017/2018 amb deute zero

Tarragona Ràdio – Lluís Fábregas: El deute del Nàstic està pràcticament a zero

Tarragona 21 – Josep Maria Andreu: El Nàstic tindrà el 30 de juny del 2018 dèficit zero

Diari La República – El deute del Nàstic està “pràcticament” a zero

Som a la jornada 4. Hem aconseguit 1 un punt de 12 posibles. Però seguim estant a la jornada 4. Podem fer dues coses. Seguir pensant que “la següent és la bona”, o començar a plantejar-se seriosament que el descens és una realitat cada cop més factible. Si ens comencem a conscienciar què la mort és part de la vida, quan arribi no ens farà tant de mal.

Ep! Continuo creient que aquest equip te solució. Ara bé, la cura arriba per extirpar tumors que des del club es magnifiquen i es ratifiquen jornada a jornada. I no m’estic referint a Josep Maria Andreu, per cert. Un canvi a la banqueta del Nàstic no seria una mala idea. Sí, portaríem més entrenadors que directors esportius i presidents junts en tres temporades, però potser la solució d’aquest Nàstic és apostar per un entrenador amb cara i ulls i amb un cert “catxé” a la categoria. Deixar-nos d’una vegada d’experiments sensibles i “de la casa”, si no tenen prou aptituds per dirigir el Nàstic.

No vull apuntar cap nom. Això ho hauríem de deixar per Oltra ocasión.

Salut a tots, i que viviu la vida com si fos la primera part davant del Tenerife.